POEMAS TRADUCIDOS AL CATALÁN POR PERE BESSÓ

POEMES DE NORMA MARÍA FRANCOMANO EN VERSIÓ AL CATALÀ DE PERE BESSÓ


EL REPLÀ

estava parada al saplà
atalaiant l’horitzó
a sota: bé o malament, allò recorregut
a dalt: expectant, allò ignorat
ací i ara: la convicció
de la meua fragilitat
l’acceptació
de la por meua de cada dia
i allí, damunt del traç prim de l’horitzó
un punt tènue, l’esperança
fustigada pel recel
(la meua supèrbia tractant d’escrutar déu)
___________________________

EL RELLANO

estaba parada en el descanso
oteando el horizonte
abajo: mal o bien, lo recorrido
arriba: expectante, lo ignorado
aquí y ahora: la convicción
de mi fragilidad
la aceptación
del miedo mío de cada día
y allí, sobre el delgado trazo del horizonte
un punto tenue, la esperanza
hostigada por el recelo
(mi soberbia tratando de escrutarlo a dios)
________________________________

a l’ànima
ningú no arriba
només la mort
l’abasta
la bressola
la pren
per un instant
i l’amolla


al alma
nadie llega
sólo la muerte
la abarca
la acuna
la sujeta
por un instante
y la suelta
___________________________________

plou tant
que la pluja
és una casa viva
que acaricia la nit
mirant d’amansir-la


llueve tanto
que la lluvia
es una casa viva
que acaricia la noche
tratando de aplacarla
___________________________________________

CARPE DIEM

ja no puc plorar ni lamentar
engul en la meua urgència
els nus molestos
d’històries complexes
per a no perdre el pas
i em sorprén
què bé que ho faig


CARPE DIEM

ya no puedo llorar ni lamentar
trago en mi urgencia
los nudos molestos
de historias complejas
para no perder el paso
y me sorprende
lo bien que lo hago
_____________________________________________________



una aventura
cada vegada que faig un bot
del llit al pis
i trontollosa
tracte d’ordenar-me les idees
de reconéixer-me viva
(malgrat les morts esmentades
i sengles resurreccions)
el dia va teixent-se inexorablement
i em convertesc en heroïna
de cada instant en què destrie
el meu destí per l’olfacte
que és allò que tinc de més confiança.


una aventura
cada vez que doy un salto
de la cama al piso
y tambaleante
trato de ordenar mis ideas
de reconocerme viva
(a pesar de las mentadas muertes
y sendas resurrecciones)
el día se va tejiendo inexorablemente
y me convierto en heroína
de cada instante en el que elijo
mi destino por el olfato
que es lo más confiable que tengo.